PER UN PAÍS DE TOTS,


L'ESCOLA EN CATALÀ


somescola.cat

Lluís Brunet i enllaços

Potser no ens n’adonem, 


però és una autèntica 


involució democràtica

Això que s'ha aprovat al congrés amb els vots del PP és un pas enrere que ens fa tornar al franquisme. Trenca la tutela judicial efectiva dels ciutadans i la defensa dels drets humans. Potser no ens n'adonem, però és una autèntica involució democràtica. En el fons, és una continuació de la restricció de drets que practica el govern espanyol. La modificació implica que només es podran investigar i jutjar delictes comesos per ciutadans espanyols i per estrangers amb residència habitual a l'estat espanyol. Els ciutadans queden desprotegits. Si un respanyol queda afectat per un atemptat contra els drets humans ja s'espavilarà. En definitiva, la possibilitat de perseguir a nivell internacional els delictes que atempten contra els drets humans pràcticament desapareix. Això passa a l'estat espanyol, mentre els altres països democràtics ho propicien. I tot, sembla, perquè els xinesos han protestat.

El que han fet és imperdonable i fins i tot il·legal, perquè estripa una bona colla de tractats internacionals que havia signat l'estat espanyol. I el fet més vergonyós és que inclou la retroacció dels processos oberts, cosa que no s'havia vist mai en cap estat democràtic seriós. És a dir, tots aquells processos internacionals oberts, com els del Tibet, el Sàhara, el dels jesuïtes al Salvador o la mort de Couso, queden sobreseguts. Aquesta modificació envia l'estat espanyol a la cua de la defensa dels drets humans. Són gent que des de fa temps es dedica a suprimir drets dels ciutadans assolits aquests darrers trenta-cinc anys de democràcia. És com tornar de mica en mica al franquisme i a la impunitat. La seva ideologia consisteix en això, a tornar quaranta anys enrere.

Tot plegat forma part d'un sinistre trencaclosques que destrueix la justícia i lamina els drets més elementals. Gràcies a Gallardón i a Fernández Díaz i a tots els que els envolten estem en una voràgine de tramitació i aprovació de lleis que eliminen els drets aconseguits durant tots aquests anys. Per exemple, la llei de l'avortament, la de seguretat ciutadana, la de seguretat privada, la de demarcació i planta, la llei de taxes, la reforma de la llei processal criminal, la reforma del codi penal... En el cas de la llei de la seguretat ciutadana, per exemple, tot passa per l'administració, sense tenir en compte els tribunals. És l'administració qui sanciona. I tornem a allò que el franquisme havia aplicat sistemàticament: els criteris de sospita i perillositat com a elements diferenciadors dels ciutadans. És a dir, si l'administració --no pas un tribunal-- decideix que ets sospitós o perillós, et pot aplicar tot el rigor de la llei. Pel que fa a lallei de seguretat privada, anem cap a la idea de què un vigilant de seguretat et pot arribar a detenir. Als vigilants se'ls volen atorgar facultats de policia sense cap mena de formació ni coneixement sobre els drets fonamentals del ciutadà. Quin estat de dret tenim?



Amb la reforma del codi penal, el principi de presó permanent revisable que imposen és, a la pràctica, una cadena perpètua. I si parlem de les noves taxes, la classe mitjana es queda sense accés garantit a la justícia. S'ha passat en poc temps d'una justícia gratuïta a fer totalment inaccessible a la majoria dels ciutadans l'accés als tribunals i en especial a l'apel·lació i la cassació. Això vol dir que més enllà que un ciutadà no pugui defensar els seus drets per manca de recursos ecnòmics (a qual cosa és òbviament greu), es produeix, a més, l'esterilització d'una de les fonts del dret que el propi codi civil reconeix: la jurisprudèndcia. És a dir, les decisions dels tribunals superiors sempre han servit perquè el ciutadà tingui elements d'interpretació de la llei en totes les seves controvèrsies. El no poder accedir a aquests tribunals s'eliminen aquests criterirs interpretatius i quedem tots plegats orfes d'un element essencial per a la interpretació de lleis, contractes i conflcites. Això és molt greu.

Tot acaba allunyant la justícia del ciutadà. És més, si la llei de demarcació i planta tira endavant, hi ha intenció d'eliminar els jutjats ubicats a poblaccions que no siguin capiral de província. És a dir, si hi ha un cas a la Seu d'Urgell, per exemple, caldrà anar a Lleida, cosa que és patètica des d'un punt del vista dels drets del ciutadà i, no cal dir-ho, dissuassiva per a qualsevol persona.

I, per acabar-ho d'adobar, ara ja es comença a dir que el govern espanyol estudia de prohibir informacions sobre determinats processos judicials. Posem per cas, informar sobre el procés de la infanta. Això, a la pràctica, és eliminar la llibertat de premsa.

Jo sempre dic als qui encara defensen la tercera via que com més aviat marxem millor. Només cal veure què ens ofereixen, i que, a l'altra banda, hi tenim un full en blanc per omplir.

Jordi Domingo, advocat

Vilaweb




 

Atemorir, desmoralitzar, dividir,
 

fustigar, enganyar i seduir

 

Som a la sala del comandament suprem de l'estat espanyol. S'ha convocat una reunió de màxim nivell. Falten nou mesos per al referèndum d'independència d'una província rebel. La situació és alarmant: el CIS ha fet unes enquestes específiques sobre la intenció de vot i el resultat revela que no era cert que el 'procés' fos una dèria del president Mas --ostatge de l'independentista Junqueras--, perquè la majoria del sí-sí és cada vegada més àmplia i més estable. L'alliçonament a les escoles i a TV3 ha funcionat. Els catalans han estat adoctrinats i ara cal trobar una estratègia per a evitar el que sembla inevitable.

 

Com dèiem, la reunió ha estat convocada al més alt nivell. Hi ha el president del govern espanyol, el cap de l'Estat Major de les forces armades, el president del Tribunal Constitucional, el president del Consell General del Poder Judicial, els presidents del Santander i el BBVA, el president de la CEOE, els ministres d'Interior, Defensa, Cultura i Hisenda, el fiscal general de l'estat, els ex-presidents González, Aznar i Zapatero, el president del Consell d'Estat, el cap de l'oposició, i José Bono i Juan Carlos Rodríguez Ibarra en qualitat d'assessors. També s'havia convocat el rei Juan Carlos, que s'ha excusat perquè havia de passar per cal mecànic, i Alfonso Guerra, que és a l'Aki a comprar un ribot nou.

Com que cal anar per feina i l'objectiu és que s'entengui tot, no és Rajoy qui exposa la situació, sinó el seu cap de gabinet. En una pantalla de plasma, va projectant els gràfics amb els resultats de l'enquesta. L'home de Rajoy fa les mateixes trampes que Cuní a 8TV (vegeu aquest article), però els resultats no deixen de ser alarmants per a qui els vol entendre. Els assistents, com més va més bocabadats, comencen a posar-se nerviosos. Els culs comencen a bellugar-se a les còmodes butaques de la luxosa sala de control. Conscients de l'impacte que podia tenir l'exposició de l'estudi demoscòpic, el govern ha decidit de no servir cafès. Els divuit homes --sí, tot són homes-- que seuen a la taula comencen a perdre la paciència.

Quan han passat deu minuts d'explicació, Rodríguez Ibarra, el més desenfrenat de tots, etziba: 'Noi, ja n'hi ha prou, no? Què carat ens interessa a nosaltres què pensi la gent?' I el president del Santander s'hi afegeix: 'Sí, si us plau, ja ens ha quedat clar. Podem passar al següent punt? No tinc tot el dia.' L'home de Rajoy es mira el president, però s'adona que està distret, i tira pel dret: 'D'acord, deixem les dades i passem al pla d'acció per a aquests nou mesos.' Prem el botonet del comandament a distància que té a la mà i a la pantalla hi apareix això:

«PLA D'ACTUACIÓ

Consideració prèvia: en el context europeu, és pràcticament impossible d'evitar una votació pacífica encara que no sigui prevista a la constitució. El cas d'Escòcia no ens deixa marge per a cap actuació contundent que pugui impedir un referèndum.

Objectiu: capgirar la intenció de vot actual i restablir la majoria contrària a la independència.

Temps: nou mesos.

Raó principal: si perdem l'aportació econòmica dels catalans, l'estat espanyol esdevé completament inviable amb els nivells de despesa actuals. Anirem a parar a la cua dels països europeus en termes de riquesa.

Línies d'actuació:

—Atemorir. Cal insistir en aquesta estratègia. Entre un 10% dels favorables a la independència i un 15% dels que 'no es pronuncien' es faran enrere si veuen que van mal dades. Els espanta el 'xoc de trens'. No els agrada la incertesa. Continuarem fent declaracions alarmants, brandarem l'espantall de l'exèrcit i repetirem fins a perdre l'alè això de la fractura social.

—Desmoralitzar. Hi ha un percentatge petit, per bé que significatiu, dels catalans que voldria la independència, però pensa que és impossible. No podem deixar d'insistir en aquesta línia. La constitució no ho permet. La comunitat internacional no ho vol de cap manera perquè la independència de Catalunya obriria lluites internes d'uns altres estats que ja eren controlades. Etc.

—Dividir. Un dels millors remeis contra la independència és crear divisions entre els partits compromesos en la consulta del 9 de novembre. El camí més ràpid de la divisió és sembrar desconfiança. La prioritat són les informacions que facin desconfiar del govern i del president Mas. Cal fer surar tant com es pugui el debat entre dretes i esquerres a Catalunya. La transversalitat és l'element més perillós del 'procés'.

—Fustigar. Per inevitable que sigui el referèndum, tampoc no ho volem fer fàcil. Cal encarir tant com puguem el cost del 'procés' per als catalans. Especialment, per al govern i el president Mas. Caldrà activar amb força la via judicial tan bon punt es formalitzi qualsevol pas en seu parlamentària o en resolució institucional. No ho podrem evitar, però ho pagaran car. Sembla que Mas no es farà enrere, però com més sol faci el camí, millor. Tinguem en compte que molts catalans es deixen impressionar pel poder perquè mai no n'han tingut de veritat.

—Enganyar. Encara que fins ara no hagi funcionat gaire, bona part de l'èxit d'aquest pla estratègic està a fer creure que l'entesa és possible i que la tercera via és oberta. Reforma de la constitució, millora del sistema de finançament autonòmic, protecció del català i les competències en educació, reforma del senat, etc. Ara mateix tan sols un 8% s'ha deixat enganyar, però pensem que aquest percentatge és el que té més potencial de creixement. Hem de fer-ho creïble.

—Seduir. Hi ha un grup gens negligible de catalans que no es creuen ni es creuran els cants de sirena de la 'tercera via'. Però, per qüestions ideològiques de fons, s'estoven amb els espanyols misericordiosos. Necessitem antisistema, artistes, intel·lectuals i gent d'aquesta que diguin als catalans que els estimem molt, que tot plegat és un problema de mala comunicació, que cal viatjar més a Catalunya, i que tenen tot el dret de decidir el seu futur. També cal que els diguin que el problema és amb l'estat espanyol --les elits extractives, els d'aquesta taula--, però que el poble els estima i els respecta molt. Això no els farà canviar d'opinió, però a mesura que ho vagin repetint i es desfacin en 'agraïments i reverències' ens ajudaran a enganyar els que s'estimarien més una tercera via que és possible.»

Pere Cardús

Vilaweb






 

 

No et limites a contemplar aquestes hores que ara vénen,

 baixa al carrer i participa.

No podran res davant d´un poble unit, alegre i combatiu"

 Vicent Andrés Estellés

Primer t'ignoren, després se'n riuen, després t'ataquen i finalment, guanyes.

Copyright © 2014 Lluís Brunet fotògraf "traficant d'imatges i ètica", All rights reserved.

 unsubscribe from this list | update subscription preferences