A continuació es mostra un missatge de la FMC, Fòrum Cultura i Educació. Vostè pot deixar de rebre la revista en qualsevol moment, enviant un missatge al Centre de Servei (igeofundacio@andorra.ad), o bé un SMS al +376 321815, i demanant que sigui retirat a la base de dades de membres afins a la FMC. Per més informació consulteu la web de la Fundació allotjada graciosament a http://www.igeotest.ad/igeofundacio/index.htm. Per fer-se soci podeu emplenar la butlleta següent.
Editor: Albert Ruzafa
Texts i notícies: Albert Ruzafa, Joan Carles García i Valentí Turu
Apreciats socis i simpatitzants,
Esperem que trobeu interessants les notícies, recursos i oportunitats d'aquest nou número de març i abril 2016. Utilitzeu els títols de les seccions per explorar ràpidament el que és més rellevant de la selecció de notícies en el camp de les Ciències Naturals, i visiteu el Facebook de la Fundació per veure el que hem estat fent últimament!!!
Estem analitzant al laboratori del Grup de Recerca Consolidat en Geociències Marines (GRC Geociències Marines) de la Universitat de Barcelona (UB) la geoquímica del sondeig de Navamuño així com també el mostreig cada 2 cm per a la detecció de pol·len. L'objectiu és el de datar el sediment i determinar el paleoambient de la formació.
La Nava (mollera) de Navamuño està al peu de les pistes de la Covatilla, a la Serra de Béjar (Salamanca-Castilla-León). El registre sedimentari de la Nava té un gran potencial des del punt de vista paleoambiental. La Nava es situa al marge d'una morrena lateral de la Glacera del riu "Cuerpo de Hombre", la campanya de camp es va iniciar al desembre del 2014 i es va perllongar durant quatre mesos.
El 22 de març es va celebrar el Dia Mundial de l'Aigua, que enguany està dedicat a l'aigua i el treball. Segons Ban Ki-moon (Secretari General de l'ONU) cal eliminar els múltiples problemes relacionats amb l'aigua, cal treballar i cooperar urgentment amb la ment oberta a noves idees i estar disposats a compartir les solucions que tots necessitem per un futur sostenible.
En aquest dia vam volem compartir amb vosaltres a les xarxes el projecte "Aquateca", que podeu consultar en el nostre lloc web: http://aquateca.no-ip.org/
Aquest projecte es basa en un mostreig aleatori en l'espai i en el temps de les aigües superficials i subterrànies del Principat d'Andorra amb l'objectiu principal de disposar d'un magatzem hídric que serveixi de base de dades per a qualsevol projecte local o internacional en l'àmbit del medi ambient, salut ambiental, climatologia i hidrologia superficial o subterrània.
Per a estudiants i formació continuada
* Arqueologia a Andorra - La Feixa del Moro continua parlant:
L’arqueòleg Gerard Remolins, al capdavant d’un equip d’investigadors del Consell Superior d’Investigacions Científiques espanyol, ha determinat amb una precisió d’entre 50 i 80 anys la datació de la necròpoli, que ell situa entre el 3700 i el 3600 abans de Crist. Tanta exactitud ha estat possible gràcies a noves datacions de carboni 14.
Foto: Jordi Casamajor
Els resultats de l’estudi, que s’ha allargat quatre cursos, s’acaben de publicar a Palevol, revista de referència en l’àmbit arqueològic, en un article titulat “La nécropole néolithique de la Feixa del Moro: nouvelles données sur les premières communautés d’agriculteurs et éleveurs des Pyrénées”.
L'estudi ha resolt també un interrogant pel que fa a les restes humanes del jaciment: els dos adults que hi van ser inhumats són dues dones, una d'elles amb un nadó. Cal remarcar que en aquest jaciment es va trobar un important aixovar recuperat als enterraments que configura un cas únic entre les necròpolis neolítiques pirinenques tant per la quantitat com per la varietat de les matèries primeres. Aquest fet demostraria l’existència de xarxes comercials de llarg recorregut amb ramificacions al Pirineu.
Segons l'autor principal de l'estudi, "probablement era una població establerta al territori, relativament sedentaritzada, amb una estructura de producció lligada a la terra i que es movia de forma estacionària: a l’hivern, a la vall; a l’estiu, a l’alta muntanya.
* Arqueologia a Andorra - Juberri: la primera fàbrica d’Andorra:
Els jaciments Camp del Colomer i Carrer Llinàs 28, a Juberri, han estat datats entre el 4500 i el 3956 abans de Crist.
D'entre les restes exhumades hi ha en total 26 destrals de pedra polida, 11 destrals que van quedar sense ser acabades, 29 restes de talles, i una sèrie de petits punxons elaborats amb os, pissarra i esquist. A la imatge adjunta apareix un exemple de destral (Foto: Servei de Patrimoni).
Segons els arqueòlegs de Patrimoni ens trobaríem davant d’un taller de destrals “amb diferents individus que es troben en diferents punts de la cadena de producció”. Segons els autors de l'estudi, aquest jaciment és especialment rellevant per a Andorra atès que les “estructures d’emmagatzematge” i els “possibles fons de cabana” indicarien una ocupació estable durant el neolític a Andorra a diferència del que es creia fins ara, és a dir una ocupació estacional del territori basada en la ramaderia.
* Arqueologia a Andorra - Al neolític, la caseta i l’hortet:
Els autors de l'estudi parlen d'una agricultura "consolidada i intensiva, amb rotació de cultius", i han documentat el cultiu de l'ordi, el blat, el cascall, el lli, el pèsol i altres plantes espontànies que configurarien la dieta vegetal - no s'ha documentat consum ni de carn ni peix - d'aquestes comunitats junt amb la recollida de fruits silvestres com ara pomes o fruits secs. Cal remarcar també la possibilitat que, donada la important quantitat d'artefactes de pedra polida trobats, hi hagués hagut una mena de taller on una part de la producció de destrals hagués pogut constituir un dels productes emprats en xarxes d'intercanvi d'un abast molt més ampli que el territori andorrà.
Els tres jaciments de Juberri, que haurien pogut constituir un únic assentament d'unes dues hectàrees, aporten elements que fan pensar en una ocupació estable del territori durant el neolític. Es tracta doncs d'un canvi notable en la forma d'entendre aquest període a Andorra. Els investigadors que han realitzat aquest recent estudi en forma de monografia, que malauradament no es publicarà en paper, han presentat diverses novetats: fogars, fons de cabana, destrals, entre d'altres, és a dir un assentament humà permanent amb una mena de taller. Les comunitats del neolític existents a Andorra practicaven l'agricultura i eren sedentàries, fet que contradiu la idea fins ara acceptada que consideraria aquestes comunitats de muntanya com a únicament dedicades a la ramaderia i la transhumància.
El 8 de març, un dia en que es reivindica una societat més paritària, sense cap mena de discriminació de gènere, ja que es celebra el Dia Mundial de la Dona, vam compartir a les xarxes un interessant article sobre les dones a la geologia.
Mujeres geólogas desde la antigüedad hasta el siglo XIX. Article de Mª D. Fernández, A. Uskola i T. Nuño a la revista Enseñanza de las Ciencias de la Tierra, vol. 142, pàg. 118-130.
Aquest treball és una extensa compilació de les dones que han treballat en les diferents especialitats de la geologia al llarg de la història, classificant-les segons l'àrea en la qual han treballat i aportant la biografia i obres de les més rellevants. De les 106 geòlogues citades, la majoria procedeixen o bé d'EUA (43) o de la Gran Bretanya (35). Les especialitats preferides van ser:
- Paleontologia-Micropaleontologia, amb 52 geòlogues.
- Estratigrafia-Sedimentologia, amb 17 geòlogues.
- Divulgació, amb 14 geòlogues.
* Edició de la primera font cartogràfica documentada d'Andorra :
S'edita la primera font cartogràfica documentada d'Andorra datada del 1777. El primer mapa geogràfic oficial que es coneix de les Valls d'Andorra ja està a l'abast de la població després que una entitat financera del país, amb la col·laboració de l'Arxiu Nacional d'Andorra, hagi editat 1.300 exemplars d'un quadríptic amb el document.
Es tracta de la 'Carte Geographique de la Vallée d'Andorra', la primera font cartogràfica documentada del país, datada del 1777 i elaborada per l'enginyer francès Nicolas Langelée.
Carte geographique de la Vallée d’Andorra de Lengelée (1777).
Extret de https://www.cultura.ad/images/stories/arxius/noticies/Carte_Geographique_Andorra.pdf
Espai biblioteca
* Article seleccionat: El projecte arqueològic a la serra del Montsec (Pallars Jussà), noves dades per al coneixement del neolític i l’edat del bronze al Prepirineu de Lleida
Us recomanem la lectura d'aquest article que ens apropa al poblament prehistòric a la serra del Montsec.
L’any 2005 es va iniciar un projecte arqueològic a la serralada del Montsec des de la Universitat de Barcelona (SERP) i des de la Universitat Rovira i Virgili (IPHES). S'ha intervingut fins ara a tres jaciments: la cova Colomera, la cova del Mort i la balma de la Massana, situats al terme de Sant Esteve de la Sarga, a redós del congost de Mont-rebei.
Segons els autors de l'estudi, tots tres jaciments presenten de moment nivells o seqüències arqueològiques que comprenen diverses fases de la prehistòria recent i permeten plantejar una interessant seqüència diacrònica inèdita fins el moment a la Catalunya occidental.
* Llibre seleccionat: Giants in the Landscape: Monumentality and Territories in the European Neolithic (Ard, V. i Pillot, L., editors).
El període prehistòric del neolític va comportar en diverses zones d'Europa el desenvolupament d'estructures monumentals molt visibles en el paisatge. Tal com indiquen els editors en la seva introducció, aquesta monumentalitat es pot observar en l'àmbit domèstic, en particular mitjançant els recintes edificats amb diverses funcions i superfícies, i en l'àmbit dels enterraments i els rituals, a través de la construcció de tombes que podien ser de tipus megalític.
Aquest llibre recull les actes d'una part del XVII World UISPP Congress que va tenir lloc a Burgos el 4 de setembre del 2014, concretament és el volum 3, sessió A25d. S'hi tracten diferents qüestions que es poden agrupar en tres categories: les diverses manifestacions de la relació entre els recintes i tombes neolítiques en diferents contextos d'Europa, en particular mitjançant l'anàlisi espacial, el concepte d'apropiació del paisatge, combinant espais domèstics, simbòlics, econòmics o naturals, i els patrons d'organització territorial, en el qual els recintes i les tombes tenen un paper fonamental en alguns contextos neolítics.
Els artefactes macrolítics de mòlta, trituració i abrasió dels jaciments neolítics de Juberri
Òscar Augé, Ferran Pujol i Valentí Turu (2016)
Es troba documentada una gran quantitat de restes d’artefactes macrolítics procedents dels tres jaciments neolítics de Juberri, a Sant Julià de Lòria. Aquestes restes es composen de peces senceres i també fragments. Cal destacar-ne el grup de les destrals i cisells, és a dir eines polides i amb un perfil bisellat que permet tallar, i també els instruments destinats a tasques de mòlta, trituració i abrasió. Aquest darrer grup consta de 110 restes, de les quals només se n’han pogut estudiar 89 degut a la impossibilitat de ser localitzades al fons del Patrimoni Cultural d’Andorra (PC).
L’anàlisi d’aquest material ha comprés tres àmbits. En primer lloc, s'ha fet la descripció morfotècnica i de les dimensions i la forma dels artefactes. En segon lloc s'ha realitzat una anàlisi petrològica i de comportament d’aquest material. En tercer lloc, s'ha dut a terme un estudi funcional. Aquest estudi funcional només s’ha realitzat de forma molt superficial en 39 artefactes corresponents a molins i moles mitjançant observació macroscòpica i microscòpica, aquesta darrera emprant una lupa binocular de poc augment del laboratori del PC. S’ha pogut observar a ull nu traces de producció i ús en gairebé tot aquest conjunt d’artefactes.
A partir de l’estudi morfomètric i funcional s’ha pogut classificar el conjunt estudiat en diferents categories: molins, moles o mans de molí, allisadors, esmoladors o polidors, morters, percussors i elements indeterminats. En el present article ens centrarem principalment en l’estudi dels dos primers, és a dir, molins (Figura 1) i moles o mans de molí. Aquests artefactes s’han trobat principalment en dos dels tres jaciments de Juberri: el Camp de Colomer i la Feixa del Moro, associats a estructures. Cal remarcar en aquest sentit que hi ha diferències entre aquests dos jaciments: mentre que al Camp del Colomer la major part apareixen amortitzats en el farciment de les sitges documentades, a la Feixa del Moro sembla que la màxima concentració de molins es localitzà a l’interior de cubetes, i les mans es trobaven fonamentalment en cistes.
Pel que fa a la caracterització litològica dels artefactes identificats, cal dir que es va dur a terme un reconeixement preliminar macroscòpic. Per a la identificació de les mostres dubtoses es va mesurar l’índex de susceptibilitat magnètica per tal d’associar els artefactes amb altres famílies rocoses. També es va mesurar la duresa de les diferents litologies mitjançant un escleròmetre (martell Schmidt). Les litologies més emprades per a la fabricació dels artefactes estudiats són la riolita (19%), els gresos del permotriàsic (15%), els micro conglomerats (15%), les cornianes (8%) i les pissarres (7%), i en menor mesura el granit (6%), els gresos de la formació Cava (6%), els lampròfirs (6%), els conglomerats (4%) i la quarsita (4%), així com puntualment un molí de mica esquist, un fragment de molí de monzonita, un altre fragment de molí de leucogranit, un percussor de gneis, o la meitat d’un gran clast d’ofita de funció indeterminada amb signes d’haver estat partit intencionadament.
Figura 1. molí de Juberri. Font: PC.
Es tracta majoritàriament de roques d’origen local. A la zona dels jaciments de Juberri podem trobar els conglomerats, els microconglomerats i els gresos de la Fm Cava, i en un radi d’entre 5 i 7 km trobaríem els granits, les cornianes, que podrien provenir de la zona del port Negre o Claror, els esquists sorgits de zones de metamorfisme de contacte, com el Port Negre-Torre dels Soldats, Claror i torrent de Llumeneres, les pissarres, que podrien ser originades al sector de contacte entre el dom de la Rabassa i l’ordovicià superior (pic de Monturull i sector Baridà), i les quarsites, que semblarien tenir un origen a la zona del dom de la Rabassa.
Cal remarcar que un 36% de les litologies corresponents als instruments macrolítics dels jaciments de Juberri sembla provenir d’àrees de captació més allunyades, amb un radi mínim de 15 a 20 km. Es tracta de diferents litologies, entre elles les riolites, que es poden trobar a la zona del Baridà (Alt Urgell), i més concretament a la zona del riu d’Ansovell, al vessant nord de la serra del Cadí o al sector del port del Cantó (entre l’Alt Urgell i el Pallars Sobirà). Una mostra riolítica del cambroordovicià podria provenir del sector de la Rabassa, més proper a Juberri, tot i que aquest tipus de roca apareix també en petits afloraments al Valira del Nord i a la capçalera del Valira d’Orient (Grau Roig). Hi ha també gresos del permotriàsic que es troben en abundància en una franja que va des de la zona del port del Cantó, la vall de Noves de Segre i el riu de Tost i s’estén cap a l’est fins al flanc nord de la serra del Cadí. Un element de micaesquist, amb un bandejat perpendicular a la foliació i abundants cristalls de biotita i altres (quars-feldspats), podria venir del nord del Principat (de la zona d’Incles, Ransol, o bé Rialb). Finalment, la meitat d’un gran clast subesfèric del triàsic superior correspondria a una roca subvolcànica que podria estar associada a les ofites del Keuper de la vall i el riu de Tost (al sud de l’Urgellet, Alt Urgell), tot i que a la zona del Cadí també n’hi ha.
De fet, tenint en compte que l’apropiació de les matèries per part dels antics pobladors de l’àrea de Juberri només es faria en llocs amb elevat nombre i diversitat de clasts i amb litologies que presentessin les millors condicions, cal considerar la coincidència a la zona del riu d’Ansovell de dipòsits i afloraments riolítics, amb clasts amb uns índexs d’esfericitat i de característiques similars als apareguts al registre arqueològic de Juberri, juntament amb gresos del permotriàsic, que ens porta a definir aquest sector com a possible àrea de captació d’aquestes litologies.
Les roques utilitzades per a la fabricació dels instruments macrolítics dels jaciments de Juberri semblen tenir dos grans focus d’origen. Per un costat hi hauria les zones properes als assentaments i cap al nord-est (possiblement a la zona de Claror). D’altra banda, hi hauria les àrees relativament més allunyades (cas de les riolites i els gresos del permotriàsic) del vessant nord de la serra del Cadí, concretament de la zona del riu d’Ansovell. En podem deduir una tendència de penetració de les litologies representades al registre arqueològic de Juberri amb un clar eix SO-NE, possiblement per la zona de Perafita-Claror.
L’ús dels diferents tipus d’artefactes estudiats es correspon amb diverses litologies. Els conglomerats i microconglomerats serien, en conjunt, les roques més emprades per fabricar les parts fixes dels molins (38%), seguides de les riolites (16%) i els gresos de la Fm Cava (10%). Pel que fa les parts mòbils (les mans), de les set documentades la majoria són de riolita (4 exemplars), per sobre dels gresos del permotriàsic (2 artefactes), i una és de granit. Els allisadors semblen més heterogenis a nivell de litologia, encara que, novament, les riolites (25%) són les roques més usades, juntament amb les cornianes (25%). Els gresos, en canvi, serien les úniques roques emprades per fabricar polidors.
En l’anàlisi de les característiques físiques i mecàniques de les litologies utilitzades, s’observa que els conglomerats i microconglomerats tenen el major grau de duresa de la mostra, junt amb una alta porositat. No sorprèn doncs que, com ja s’ha dit, s’hagin emprat majoritàriament en la fabricació de molins. Tot i això, també s’han utilitzat riolites per aquest ús malgrat ser les roques de menys duresa del conjunt estudiat. Aquesta darrera litologia és predominant en la fabricació de les parts mòbils dels instruments de mòlta.
Tots els esmoladors del conjunt estudiat estan fabricats amb gresos del permotriàsic. La seva elevada porositat i el seu gra mitjà podrien ser el motiu. De fet, els esmoladors de pedra sorrenca eren, i són encara, els més habituals per esmolar les eines metàl·liques de tall. Cal remarcar que els ciments del Bundsandstein del Pirineu presents en aquests gresos, rics en quars, òxids de ferro, feldspats i miques, fan que tinguin duresa suficient com per semblar adequats per a fabricar molins però en la mostra analitzada només figuren dos artefactes amb aquesta litologia que s’han pogut definir com a tals.
Sembla doncs que per fabricar molins s’haurien preferit litologies de gran duresa i porositat. Es tracta d’un fet corrent en la majoria de societats prehistòriques que consumien cereals. En canvi, per a la fabricació de mans, allisadors i esmoladors la tendència sembla indicar un ús de roques més específiques, més allunyades de l’àrea dels assentaments. Atenent al seu índex d’esfericitat, sembla que les roques emprades per confeccionar artefactes es devien recollir principalment en terrasses d’origen glacial i en dipòsits fluvials, on n’hi hagués suficient varietat com per poder triar i obtenir així eines funcionals amb un mínim treball sobre les superfícies.
Els molins
Si ens centrem en els molins, cal dir que constitueixen la tipologia més nombrosa dins el conjunt estudiat (44%) i, com ja s’ha comentat, provenen majoritàriament de clasts d’origen local corresponents a microconglomerats, conglomerats i gresos de la formació Cava, i en menor mesura de litologies portades de més lluny com és el cas de la riolita, gresos del permotriàsic i micaesquists. Aquestes peces tenen en general longituds d’entre 230 i 350 mm, i d’entre 141 i 240 mm, tot i que n’hi uns quants de força més grans. El gruix és més heterogeni, amb una mitjana de 61,73 mm. No s’ha trobat relació positiva entre un gruix més petit i una major longitud dels molins. La forma més habitual és la oval (55%), per sobre de la rectangular (25%) i les que no tenen una forma definida (20%). Pel que fa a les seccions, cal dir que són majoritàriament rectangulars. Els perfils de les superfícies actives tenen aproximadament una mateixa proporcionalitat de perfils còncaus, convexos i rectes en l’eix longitudinal i un predomini dels perfils rectes en l’eix transversal (60%).
Si analitzem les superfícies passives, ens adonem que en general no sembla que hi hagi hagut transformacions importants respecte el clast original, només un lleuger procés de percussió amb l’objectiu de matar els cantells laterals o condicionar mínimament els reversos. De fet, la major part conserven les seves superfícies originals. Per tant, cal suposar que es va fer un aprofitament selectiu de clasts que tenien des d’un primer moment una forma molt pròxima a la de l’artefacte acabat i doncs podem pensar que no hi devia haver un grau d’estandardització elevat en l’aspecte formal ni en el tractament de les superfícies.
Els molins van ser utilitzats atès que la seva superfície activa presenta un desgast i una erosió importants, amb fractures i despreniments de la capa superficial. Un d’ells a més té marques degudes a una intensa percussió que coincideixen amb la part activa d’algun dels cisells també documentats. És possible que això sigui degut a un ús com a superfície de treball un cop el molí ja estigués totalment amortitzat.
Els molins estudiats presenten un anivellament de les seves superfícies, plaques de desgast fluid, línies de poliment seguint en general l’eix longitudinal de la peça i estries allargades i paral·leles que mostren la direcció del treball en la superfície activa de l’artefacte. El fet que en molts dels artefactes no apareguin aquestes estries podria estar relacionat amb un possible ús de mans de fusta com s’ha determinat al Llevant de la península Ibèrica.
L’anàlisi funcional dels molins indica en general un ús principal centrat en la mòlta de cereals i/o altres elements vegetals no llenyosos. L’estudi carpològic va documentar avellanes i glans, de forma que seria possible que els molins s’utilitzessin també per triturar fruits secs. L’observació de les superfícies actives d’algun dels artefactes sembla indicar possibles usos secundaris com poden ser la producció d’instruments de perfil bisellat tallant o la trituració de pigments i altres matèries minerals. El molí CCJ’09-127-17 té incrustacions d’aquest tipus a la seva superfície activa i per tant es podria haver utilitzat amb aquesta darrera finalitat (Figura 2).
Figura 2. Restes de mineral triturat incorporat al microrelleu de la superfície activa del molí (6,5x).
Les moles, els allisadors i els polidors
S’han documentat clarament com a mans o moles als jaciments de Juberri únicament set artefactes. És un nombre molt reduït en comparació amb el de molins i pot ser degut a la dificultat de reconèixer aquests elements, al fet de trobar-se més fragmentats que els molins a causa d’un major desgast o bé a la possibilitat, com ja s’ha esmentat, que algunes moles fossin de fusta. Algunes moles tenen dimensions que les fan apropiades per ser utilitzades amb les dues mans i d’altres es podrien utilitzar amb una sola mà. Tenen totes un important anivellament de la seva superfície activa degut a l’ús.
Els allisadors són els instruments amb més variabilitat litològica. Les litologies més usades són les riolites i les cornianes, amb un 25% en cada cas. Alguns allisadors de corniana mostren traces d’ús de percussió, i és possible que altres allisadors (principalment els de riolita) hagin estat usats també com a mola.
Cal destacar dos allisadors de granit que poden tenir relació amb la fabricació de nombroses destrals de corniana documentades a Juberri. Aquestes destrals presenten petits cristalls de mica en la superfície del seu cos, un mineral que no és present en la corniana, de manera que semblarien haver estat incorporats a partir del treball d’abrasió fet amb aquests allisadors.
Els polidors, en canvi, provenen en la seva totalitat de gresos del permotriàsic de mida petita. Aquests artefactes presenten traces d’activitat en totes les seves superfícies, amb un anivellament important dels grans i un poliment intens en algun cas. És possible, també, que alguns fossin parts fragmentades d’algun molí.
En conclusió, cal remarcar l’elevat nombre d’artefactes macrolítics relacionats amb treballs de mòlta, trituració i abrasió, molts dels quals s’han trobat amortitzats en sitges i fosses d’emmagatzematge. Aquest important conjunt d’artefactes sembla indicar una economia dels grups humans de Juberri basada en l’agricultura cerealística en un grau superior al que s’havia interpretat fins ara, i amb una certa especialització.
Cal destacar també que, si bé es prioritzen roques dures de procedència pròxima als jaciments, sembla que hi hauria una especificitat litològica per a la fabricació de determinats tipus d’instruments que faria necessari un desplaçament a àrees de captació més allunyades i amb un nivell d’assequibilitat suficient per assortir les necessitats de producció d’aquests artefactes.
A partir de l’estudi d’aquestes possibles zones d’apropiació de les litologies representades a Juberri s’observa una tendència de penetració amb un eix SO-NE, possiblement per la zona de Perafita-Claror.
