Copy
#chiquitaroom

Estimades persones:

Avui la meva àvia fa 96 anys i voldria demanar-vos un brindis per ella. Fa poc es va voler pintar els llavis i sembla que en lloc del pintallavis degué trobar més a mà el vernís d'ungles. Es va confondre i es va pintar amb el vernís. La cosa em va deixar una sensació entre tristesa profunda i una certa tendresa. La meva àvia, que és la meva madrina, que es diu Digna, que no deixarà mai de fer honor al seu nom, que és presumida com ella sola, que mai s'ha censurat, que va afrontar amb esportivitat una adolescència de dol per la pèrdua del pare, que va haver de veure morir després a cinc de les seves criatures, que ha fet virgueries tota la seva vida amb una economia mínima i que no té gens de ganes d'anar-se d'aquest món, comença a tenir alguna cosa més que una distracció. Però per a ella no hi ha excuses: es vol pintar els llavis, no li vinguis que l'àvia fuma.

Avui també fa anys el seu gendre (Zorionak, aita!) i també us demano que brindeu per ell. I per la meva mare, amb qui es va casar aquest mateix dia fa 48 anys. Perquè les històries familiars, amb les seves festes, els seus girs argumentals i les seves pauses dramàtiques, no deixen de ser l'únic patrimoni tragicòmic que tenim per a desplegar-nos en la vida. I a partir d'aquí, continuar tirant, canviar de cantarella o el que arribem a fer entremig.

Encara que de vegades pensi que vacances amb la família no són vacances o que hagués preferit estar banyant-me als rius del Pacific Northwest com les persones de la foto, avui estic amb la meva progènie a la Meseta Central, celebrant la temporada Lleó sota el foc que cau del cel i esquivant capbussons a la piscina del poble del costat. En uns dies ballaré a Sant Roc en processó, estaré fins als nassos de la brisca i després tornaré a la meva vida, amb el que he pogut triar i amb el que no, trobant a faltar els passejos per la pineda i sabent que no seria la mateixa si no fos la neta de la Digna, amb totes les nostres diferències i totes les nostres semblances.


Gràcies pels brindis. A continuació us porto altres històries estiuenques per al vostre esplai.
 
 
👉 Aquest mes d'agost, la jove fotògrafa, escriptora i comissària holandesa, Annosh Urbanke, ha tornat a la residència de Chiquita Room per tal de continuar la seva investigació sobr el turisme a Barcelona. "Em commou el fet que la gent creï els seus propis micromons en llocs (típics del turisme de masses) que s'experimenten de forma tan col·lectiva. La gent sembla venir a buscar la seva pròpia narrativa en l'autoexpressió (la roba, els selfies, els posats, la relació amb l'entorn) a partir d'expectatives preexistents. Això és el que més m'interessa. No jutjo, observo des de la barrera i intento captar els moviments al voltant d'aquests espais, en la interacció amb el lloc, testificant com el jo és present, entre allò conegut i allò desconegut." Aquest treball molt aviat es convertirà en un llibre de Chiquita Ediciones.
 
👉  Si passeu per l'Empordà aquest estiu, si us plau no deixeu de visitar “Parar taula”, una exposició conjunta de la meva volguda Isabel Banal i Tura Sanglas, comissariada per Ingrid Guardiola en la Canònica de Santa Maria de Vilabertran.

A Isabel i Tura les separen gairebé trenta anys de trajectòria i un context molt divers, però "totes dues sensibilitats i pràctiques artístiques treballen en dimensions austeres temes descomunals." Isabel presenta obra nova amb "sobretaula" (2022) i el díptic "pedra filosofal" (2022), que es veu en les imatges, com una meditació sobre la pedra i el pa. En aquests  aliments que afecten el cos i també l'esperit, l'artista torna a allò que Fernando Pessoa deia “sensació de coses mínimes” que, a causa de la seva escala i naturalesa, acaben sent universals.
 

👉  Aquestes setmanes la galeria romandrà tancada però la tenda online està oberta de bat a bat. A la foto podeu veure alguns dels títols que us recomanem per a aquest estiu. Podeu navegar per aquí per a obtenir tots els detalls de les publicacions i per a qualsevol petició, podeu escriure també a hola@chiquitaroom.com

Tot l'equip chiquito us desitgem un meravellós estiu, us animem a gaudir de l'ombra i del barret i, si us plau, no espereu a tenir set per a beure molta aigua.

 
👉  Avui m'acomiado amb un vídeo del meu estimat Phillip Maisel, amb qui tornarem a la rentrée per presentar l'exposició Parabolic Structures dins del programa Barcelona Gallery Weekend. Aquesta peça recull l'esperit del confinament a la primavera de 2020 i també alguns dels temes principals de la seva pràctica.

Veure és i no és creure, ens diu. Perquè en la suposada certesa del que veiem hi ha un secret inherent, una cosa desconeguda, una mentida. I adonar-nos de les falses dicotomies, de les realitats múltiples preses com a veritables, de els lapsus o equivocacions, ens indica alguns mecanismes de poder, siguin propis o aliens, i ens ajuda, com a mínim, a qüestionar-los.

Amb amor,
Chiquita

 

💌 Si t'ha agradat llegir aquesta carta, pots reenviar-la.

📅 També pots xafardejar missives anteriors

📌 Si encara no t'has suscrit, pots fer-ho aquí

 

*Política de privacitat

T'enviem aquesta carta perquè t'has subscrit en algun moment o perquè pensem que pugui interessar-te. Si no és així, si us plau revisa la teva subscripció.

 
Crèdits:
1. Swim Resort, Mt. Hood National Forest (US Forest Service-Pacific Northwest Region).
2. Parc Güell, 2022 (Annosh Urbanke)
3. Pedra filosofal, 2022 (Isabel Banal)
4. Publicacions a la venda a Chiquita Room, 2022 (Sergi Álvarez Riosalido)
5. Seeing Is and Is Not Believing, 2020 (Phillip Maisel)

 
Facebook
Facebook
Instagram
Instagram
Vimeo
Vimeo
Spotify
Spotify
Copyright © 2022 Chiquita Room