Estimades persones:

Avui us porto una història. Al descobrir a Barbette a través del projecte The Yellow Book del meu estimadíssim Jaro Varga, moltes de les converses a l'habitació han girat últimament al voltant de la qüestió de gènere. Aquí sempre es parla una mica de tot i aquest tema és de tanta importància, té tantes capes, significats i significants (probablement un per qui vol tenir opinió) que estic molt contenta de posar-ho sobre la taula amb la delicadesa que m'inspira aquesta figura. Molt agraïda també que la Noemi hagi dedicat temps a escriure aquest preciós text perquè sapiguem més sobre la seva història. Perquè penso que és important conèixer a qui, nascut Vander Clyde Broadway a Texas el 1898, va arribar a ser un artista d'enorme reputació al cabaret parisenc dels anys 20 i 30. El seu espectacle (Le número Barbette) i el seu nom (en referència a barbita, petita barba, en francès) van explorar per primera vegada sobre l'escenari els límits, superposició i desconstrucció dels rols de gènere en sentit binari, de forma molt rellevant i també molt elegant.

M'he preguntat moltes vegades com era possible que Barbette, havent generat tal expectació entre el públic de la seva època, havent fet córrer tants rius de tinta fa un segle (molts de la ploma de Jean Cocteau), caigués en l'oblit tan ràpidament. Com és que no és present en la nostra memòria col·lectiva com ho estan Picasso, Duchamp, Bréton, Éluard o Tzara? Potser perquè a ningú li va semblar important que s'ometés el seu nom escrit sota la seva fotografia a l'última pàgina del llibre Men before the mirror (1934), de Man Ray, abans d'imprimir-se. Així que agraeixo al Jaro i a la Noemi el fort desig de recuperar la seva memòria i de retornar la seva figura al centre de l'escenari. I agraeixo al Jaro descobrir-nos, a través d'aquesta història i del seu projecte, el llibre Decolonizing Sexualities: Transnational Perspectives, Critical Interventions: una col·lecció de textos de diversos estils i formats (incloent poesia, assajos, declaracions, manifestos o compilacions acadèmiques) que contribueix als estudis crítics en el sentit descolonial-queer sobre com la sexualitat, la raça, el gènere o la religió s'entrecreuen a nivell transnacional i com descobrir les categories epistèmiques que classifiquen a les persones pot ajudar-nos a resistir, reexistir i ressorgir d'aquesta limitant categorització.

Si bé la qüestió de gènere és avui més visible que mai, un home que surti vestit de dona al carrer es continua arriscant a una pallissa. Un segle després de Barbette i amb massa freqüència, aquestes persones s'han hagut de confinar a la seguretat d'un escenari de cabaret o d'un espectacle drag queen. Així que avui vull ajudar a apujar en públic a aquesta criatura subversiva en la dualitat del blanc i el negre, vull estimar-la i intercanviar els millors trucs cosmètics, dir-li quant trobo a faltar pintar-me els llavis des que la màscara es va fer obligatòria o com he dubtat de si hauria de tornar a depilar-me les celles i el bigoti. Vull explicar-li les meves inquietuds sobre com incorporar el llenguatge inclusiu respectant la llengua, però sobretot respectant a les persones, i preguntar-li què li sembla la meva idea de recuperar el joc del penjat perquè cadascú triï la lletra o pronom que millor el representa. Tot seguit li confessaria la meva por al fet que això signifiqui que hàgim de penjar-nos a nosaltres mateix_s cada cop que vulguem definir-nos, ja sigui davant la intimitat del mirall o a la publicitat de les xarxes socials. Ens he preparat una bona tassa de cafè i un gotet d'absenta per a debatir-ho, al costat d'altres petites històries a continuació. Abans d'anar a elles, us recordo que aquest dissabte 15 de maig és l'últim dia per a veure en la galeria el projecte The Yellow Book, i entrar a la biblioteca personal del Jaro Varga, poblada de títols interessantíssims.

👉 Una nova aventura a l'habitació ve de la mà de la psicoanalista Montserrat Rodríguez Garzo, que proposa aquí el seminari Otrografías. Sobre l'emergència de la producció artística i el seu valor d'ús en tres diferents sessions, els tres primers dijous de juny, de 19 a 21h. I ho fa per a respondre a algunes preguntes com Què regula l'escriptura artística? Quina ordre l'expressa? Què satisfà? Què tracta aquest dir? 

Mitjançant les obres de quatre artistes amb els qui treballa regularment: Estanis Ferrer, Dolors Salillas, Rosalina Sicart i Margarita Veiga, i el d'un més, Gustavo Collado, un matemàtic interpel·lat per l'esdeveniment de l'artístic que tracta de dir per aquí, el saber proposa i Montse disposa. A partir de textos de Graw, Jakobson, Lacan, Derrida, Deleuze, Klein, Winnicot i Wittgenstein, ella ens guia per a esbrinar més sobre la producció artística, l'alteritat, la ferida i el ferit. Més informació i inscripció a les sessions aquí.

🦆🦆 Avui m'acomiado amb un poema de la meva estimada Mary Oliver, àvida caminant la creativitat de la qual es va veure impulsada per la naturalesa i els seus passejos, i la poesia dels quals combina la foscor de la introspecció amb l'alliberament alegre. Influïda per Whitman, Rumi i Thoreau, se la coneix pel seu llenguatge sobri i els seus temes accessibles, a més de per anècdotes del bosc com amagar llapis en els arbres després d'haver-se trobat sense res per a escriure. Aquí estan les seves oques salvatges, que tornen a casa. Podeu sentir-la invocar-los en la seva llengua original, si enteneu anglès, o llegir en veu alta aquesta traducció al castellà per a ajudar-los a trobar el camí de tornada:

 

Amb amor, 
Chiquita 

Con amor, 
Chiquita