Estimades persones:

Seieu, seieu, si us plau. Vull confessar una cosa. Fa un temps que dedico estones a veure vídeos de nadons i gent menuda a Instagram. M'imagino que, per edat, entro dins del públic objectiu d'aquests vídeos i m'han col·locat aquí. Obedientment, jo he ocupat el meu lloc. De vegades em quedo davant de la pantalla del mòbil, d'altres el faig servir de reüll, com a passatemps d'una feina pesada. Al principi em sentia fatal. Ara no. Em poso un temps límit i entremig ric moltíssim. Admiro l'espontaneïtat i enginy de les criatures i veig compassivament les misèries de mares i pares, que són molt diferents de les meves misèries, amb el que a més de divertir-me amplio els meus referents de l'abast de l'humà. 

Fins ara, la meva història preferida és la de la ballarina a la qual se li escapa un pet a punt d'actuar en el saló de la seva casa. "Perdoneu, havia de fer un pet", diu en anglès tot gesticulant. I davant les riallades del seu públic adult continua: "He dit que em perdoneu! Les ballarines també poden fer un pet, ho saben?" Sincerament, mai vaig pensar escriure una carta flatulenta, però m'agradaria aprofitar l'oportunitat per a compartir la gran lliçó de vida que la meva àvia i ara els reels d'Instagram m'han donat sobre aquest tema. La senyora Digna ha dit tota la vida que "hi ha més lloc fora que dins", però fins fa ben poc la vergonya extrema s'apoderava de mi en els pitjors moments i la contenció em feia posar gairebé de color blau. El famós viacrucis de la dignitat.

Ara estic convençuda que sense necessitat de ser grollera com Camilo José Cela, ni de carregar la responsabilitat de l'autoria a un altre comensal pel seu famós pet sonor ("No es preocupi, senyora, direm que he estat jo"), amb excepció de la taula (perquè aquí sí que no, una abandona el vaixell), la naturalitat i el sentit de l'humor no estan renyits amb la bona educació a l'hora d'escoltar les necessitats del nostre cos. A més, podem estalviar-nos un bon mal de ventre. El cas de la meva amiga ballarina és claríssim. És ella mateixa qui s'atorga l'autoritat per a pujar-se a sobre d'un escenari, per excusar-se per un pet, per tal de reivindicar un espai d'expressió i llibertat. Serveixi aquesta reflexió d'excusa per a parlar-vos a continuació d'un dels projectes de la temporada que més il·lusió em fa, a més d'altres coses importants.
 

👉 Aquest curs, Chiquita Room s'ha incorporat com entitat mediadora al programa Espais C de l'Ajuntament de Barcelona. Es tracta d'un projecte liderat per l'Institut de Cultura de Barcelona (ICUB) i el Consorci d'Educació, que vincula artistes amb escoles de primària a través d'un espai de residència. Des d'aquí hem proposat a l'artista Laura Zuccaro ocupar l'espai que l'Escola Miralletes ha posat a la seva disposició per convertir-lo en el seu taller. Amb ella, la Júlia Garcia com a docent referent i la coordinació de l'equip d'Experimentem amb l'ART, hem articulat un sistema per tal que el seu aterratge a l'escola sigui suau i sembla que està funcionant.

Laura treballa de manera restringida, povera, austera, fent servir el dibuix, el collage, la fotografia o la pintura. Li interessa la creació de trobades que activin i acullin la subjectivitat de la mirada, sense narratives adoctrinadores, a través de l'exploració del color, l'espai i la forma, tant en el pla material com en el de l'esperit. Fa un temps que treballa amb naips i durant aquesta primera fase de contacte ha anat deixant algunes cartes intervingudes pels espais comuns de l'escola i posant-se a disposició de nenes i nens, per tal que durant el temps que comparteixen coneguin el seu procés creatiu, materials i interessos.
 

M'emociono quan penso què hauria suposat per a mi ser testimoni directe del treball d'una artista quan era una nena. Perquè sempre que penso en les funcions de l'art acabo arribant a la mateixa conclusió: vincular art i educació és crucial per a crear una societat sana, sensible i empàtica, que aprèn i es cuida cuidant, que celebra i gaudeix la poètica de la vida. Per això vull agrair de tot cor a en Carles Giner l'oportunitat de formar part d'aquest projecte imprescindible que m'omple d'esperança. Gràcies a la Laura també per acceptar el repte.
 

👉 Aquí porto una altra bona notícia: el Festival Dart de cinema documental sobre art contemporani convida a collectors de Chiquita Room a l'estrena de Corrección, la pel·lícula de títol homònim al del projecte de l'Ignasi Aballí per al Pavelló d'Espanya en la Biennal d'Art de Venècia, amb comissariat de Bea Espejo. El documental, que inaugura avui el festival a la Sala Phenomena, és una oportunitat d'endinsar-se al rerefons del projecte, amb imatges i entrevistes inèdites. Es tracta d'un retrat del procés creatiu d'Aballí, una història que dóna especial protagonisme a allò que significa idear, conceptualitzar i produir una exposició des dels primers passos del treball fins a la seva obertura. Aquest és un altre dels avantatges de ser collector de Chiquita Room. Aquí podeu veure el tràiler.
 

👉 Encara queda un mes per veure l'exposició L'ull del cor va veure alguna cosa que la mà mai va poder sostenir i us recomano molt molt que no us perdeu aquest tren. Comissariada per en Sergi Álvarez Riosalido, la mostra està inspirada en els diaris de Maya Deren i el seu "cinema de cambra", entès com un cinema que se situa entre allò domèstic i allò públic, el cinema amateur i el professional, allò íntim i allò col·lectiu. A partir dels treballs de Judit Adataberna, Valentina Alvarado Matos, Marie Losier, Callisto Mc Nulty i Bárbara Sánchez Barroso, l'exposició estableix un recorregut que parteix de la fugacitat del gest, de la delicadesa de l'instant imprevisible, i que porta a una reflexió al voltant de les maneres d'habitar els espais íntims.

A la imatge, podeu veure un detall de "El pensadero", el projecte de Judit Adataberna que sorgeix com un experiment per relacionar una col·lecció de cossos. A través del vídeo, l'artista gallega els exposa en comú "afegint alguns atuells": un projector d'opacs, un projector de vídeo, una lupa, uns diaris, una perforadora de metall, els calaixos d'un frigorífic. Junts conformen una estructura amb ulls, boca i intestí, recorrent el paisatge del cos intern. Fins al 23 de desembre a la galeria.
 

👉 Un altre dels projectes importants de la temporada serà l'exposició de Laia Arqueros Claramunt que es veurà a la galeria la propera primavera. Davant la necessitat de referents i de compartir l'experiència de la seva histerectomia, Laia va començar un projecte que aborda directament allò que implica ser una dona histerectomitzada en la societat contemporània. La seva crisi paral·lela de representació identitària, artística i simbòlica, a més de la invisibilització del tema, l'han portat a qüestionar les narratives patriarcals de l'úter i la seva única atribució reproductiva, així com les violències obstètriques amb finalitats productivistes.

La pràctica feminista de la Laia és molt propera a la presa de consciència del component col·lectiu que hi ha a les experiències personals, i per aquesta raó volem fer una crida a les dones que llegeixen aquesta carta i que, histerectomitzades o no, són sensibles a aquesta realitat. Ens reunirem divendres 13 de gener a les 19 h a la galeria, per berenar mentre ens escoltem, per explicar-nos sense haver de donar explicacions, per compartir un fòrum comú de preocupació i pensar juntes què podem fer sobre aquest tema. Per a apuntar-vos, podeu enviar un mail a hola@chiquitaroom.com.
 

🔮 Avui m'acomiado amb una playlist curada que he elaborat a petició de Gris García per al seu projecte del mateix nom. "Maybe Not" és una llista musical que vaig concebre pensant en els meus somnis. Podeu escoltar-la aquí. Espero que la gaudiu.

Amb amor, 
Chiquita