Estimades persones:

Aquesta carta és difícil d'escriure, però en la mesura que soc conscient que el meu silenci no em protegirà és important que l'escrigui. Fa uns dies formava part d'una conversa amb un home i dues dones més. En un moment donat, l'home va inquirir si jo coneixia la discoteca Sutton Barcelona. Crec que mai he estat, però intentava fer memòria perquè alguna vegada l'he sentit esmentar. Llavors va ser quan l'home va començar a relatar la seva "versió periodística" de la violació que un conegut futbolista va perpetrar allà fa poc a una noia de 17 anys, sorprès que jo no conegués la notícia. Malgrat que vaig dir més d'una, dues i tres vegades que no volia saber del tema, l'home va continuar parlant i donant detalls del que allà va succeir: la va tancar al bany, durant 17 minuts... L'única cosa que hauria volgut saber en aquell moment era com es deia la noia, encara que no m'atreviria a pronunciar el seu nom, i com estava ara, si tindria companyia i accés a ajuda professional per fer front al trauma. No sé res.

En la conversa, encara que una altra de les dones va cridar l'atenció a l'home sobre mi: "Però no estàs sentint que no vol parlar del tema?" Ell va respondre: "Bé, si ella no fa falta que parli". No, esclar que no fa falta que parli, ja estava ell dient tot el que havia de dir, malgrat que jo hagués fet evident el meu no consentiment per escoltar. "Com no t'has assabentat si no es parla d'una altra cosa en tots els mitjans de comunicació?" La resposta és molt fàcil, fa temps que vaig decidir voluntàriament no mantenir-me informada de "l'actualitat", o fer-ho d'una manera molt selectiva, perquè als meus anys ja sé que el meu nivell de sensibilitat no pot suportar unes certes atrocitats i perquè trigo molt temps a reparar el mal esgarrifós de la informació.

Potser l'home  que parlava i parlava no sabia que jo no he estat violada per un futbolista en el bany d'una discoteca, com tampoc que als 19 anys un tipus es masturbava al meu costat en un autobús quan tornava a casa. Poques vegades he desitjat amb tantes forces tenir el superpoder de desaparèixer, o de travessar vidres, però la por i el fàstic em van paralitzar i no vaig poder aixecar la veu ni el meu cos per a sortir de la situació i esquivar l'escena, que 23 anys després encara és un record molt viu en la meva memòria.

Potser aquest home tampoc sap que dia si dia no havia de sortejar a un exhibicionista cada vegada que tornava a la residència d'estudiants el primer any d'universitat vivint a Madrid, o que anys més tard, en una altra discoteca barcelonina, més d'una i dues i tres vegades, algun home s'havia permès tocar-me per davant i per darrere sense el meu consentiment, fent-me dubtar de si era jo la que provocava els greuges. Allà va ser quan em vaig animar a demanar a les persones responsables de l'Apolo que els cartells contra l'assetjament sexual estiguessin també en els banys dels homes, i no només als banys de les dones. Com tampoc li ho vaig dir mai, aquest home no sabrà que quan vivia a Eivissa, un amic d'un amic, al qual vaig oferir la meitat del meu llit perquè no hagués de passar la nit a la intempèrie, va pensar que l'altra meitat del llit, que jo ocupava, també estava disponible per a ell, amb la consegüent autoexpulsió del meu propi espai i de l'angoixa corresponent de tornar a trobar-me en situacions així. Podria seguir, però crec que és suficient.

Just uns dies abans de l'incident de la conversa, jo havia rescatat de la meva biblioteca el conjunt d'assajos que comença amb Men Explain Things to Me (Els homes m'expliquen coses), de Rebecca Solnit, i l'havia deixat a la tauleta per a rellegir-lo. Amb el cos i la ment plens de disgust vaig començar a llegir de nou i vaig agrair a Rebecca la seva contundència en l'exposició de la persistent desigualtat entre homes i dones i la violència basada en el gènere. Malgrat la duresa, vaig agrair de cor ser testimoni de la seva experiència personal i de tants altres exemples reals de com els homes mostren una autoritat que no s'han guanyat, mentre les dones hem estat educades per a acceptar aquesta realitat sense qüestionar-la. Gràcies per la teva claredat meridiana, Rebecca, gràcies per deixar constància que "alguns homes expliquen coses que no haurien d'explicar i no escolten coses que haurien d'escoltar".

A continuació la dedicatòria de Rebecca que obre el seu llibre, per i per a nosaltres, i alguns altres assumptes relacionats amb el que passarà pròximament en aquesta habitació.

A les àvies, a aquelles que lluiten per la igualtat de drets, a les somiadores, als homes que ho entenen, a les joves que continuen amb la lluita, a les més grans que van obrir el camí, a les converses sense fi i a un món que permetrà que Ella Nachimovitz (nascuda al gener de 2014) es desenvolupi per a viure plenament la seva vida.

 

👉 El pròxim dijous 2 de febrer a les 19 h. tindrà lloc a Chiquita Room la primera de les performances que Eduard Escoffet, un d'aquests homes que afortunadament sí escolta i entén, celebrarà durant la seva exposició, Creixement i decreixement de Howard Roark. Es tracta d'Extinció: una acció de nova creació per a diferents cassettes sobre els processos de desaparició. Podeu inscriure-us punxant aquí o en la imatge de dalt.

D'altra banda, el dijous 16 de febrer a les 19 h, Escoffet celebrarà una altra performance a The Green Parrot sota el títol de Cronologia. Una altra acció de nova creació sobre arquitectura per a la qual, en aquest cas, podeu inscriure-us enviant un mail a hello@thegreenparrot.org

A més, demà dissabte 28 de gener a les 19 h es presenta també a The Green Parrot el disc Bastida, un àlbum que recull poemes, experimentacions vocals i collages sonors de l'Eduard, que exploren els límits de la veu. Publicat per Erratum (París) i Sonhoras (Barcelona), és el quart número de la col·lecció de poesia sonora internacional VOXXX i la portada ha estat impresa per la gent estimada de L’Automàtica.
 

👉 Com veieu aquest any comença fort i estic molt contenta (alhora que nerviosa) pel fet que Chiquita Room hagi estat seleccionada per a participar en l'edició número 42 de la fira d'art contemporani ARCOmadrid. Serà dins de la secció OPENING, comissariada per Julia Morandeira i Yina Jiménez Suriel, que es planteja com un espai de descobriment de noves propostes i una aposta pel galerisme jove internacional. 

Des de Chiquita Room, presentem els projectes de Teresa Estapé i Pedro Torres, dos artistes de la galeria que representen molt bé els valors i filosofia d'aquesta habitació. El projecte de Teresa, Forget Me Not, recupera la joieria fúnebre per a explorar la falta d'espais per a elaborar el dol en la societat contemporània, així com la potència de l'art en els processos i els ritus associats a la mort i a la seva possibilitat antagònica. D'altra banda, amb Gira rascando, Pedro aborda la qüestió del temps des del moviment i l'empremta i el rastre que deixa en la matèria, des del microscòpic de les partícules subatòmiques al macroscòpic dels astres.

Del dimecres 22 al diumenge 26 de febrer, podreu trobar-nos a l'estand 9OP07 d'IFEMA Madrid, en aquesta la nostra primera edició a ARCOmadrid. Feliç de veure-us per allà.
 

👉 Ahir es va publicar part d'una entrevista que la periodista, María Villardón, de ok diario, em va fer abans de Nadal i on comparteixo la meva visió de l'art per a les persones, per a viure millor, per a veure'ns millor. A vegades penso que la innocència de les meves intencions no traspassarà o serà insostenible, però crec que aquest projecte no seria com és si no estigués convençuda del fet que l'art i la cultura poden ajudar-nos a obrir els ulls i a tancar ferides, en funció de la necessitat. O també, simplement, a difondre la bellesa que en la creació artística és capaç de recollir, transmetre i rebre l'ésser humà. Mentre duri, aquests són els objectius que donen sentit a allò que passa en i al voltant de Chiquita Room.
 

❤️‍🩹 Avui m'acomiado amb una cançó que cura: Take Em to the Sun, de ELSZ. Ella és una arpista, cantant, ballarina i artista ritual establerta a Brooklyn que va créixer entre Sri Lanka i Austràlia. La seva música hipnòtica conjuga paraula i so per a crear espais de sanació i establir converses sobre la violència de gènere i la curació de traumes.

ELSZ és una supervivent de maltractaments i el seu àlbum "Blue Scar", al qual pertany aquest tema, està dedicat a les supervivents i víctimes de la violència de gènere, comptant amb importants veus de les comunitats feminista, queer i de la diàspora, que s'obren amb una gran delicadesa a l'experiència de la supervivència i de la curació. Per totes nosaltres, per a totes nosaltres.


Amb amor,  
Chiquita