Copy
#chiquitaroom

Estimades persones,

Estic entre l'alegria màxima i a la vora d'un atac de nervis, com gronxant-me en un arc d'emocions més aviat ample. El que no està malament del fet d'estar "entre" és que em permet trobar un cert equilibri sense "esconyar-me". Crec. En realitat, jo sempre havia pensat que es deia esmonyar-se, de monyo, però ara comprovo al diccionari que s'escriu amb "c". I em pregunto si la paraula està etimològicament relacionada amb cony. Així que començo a buscar curiosament a Internet (etimologias.dechile.net sempre sol satisfer les meves necessitats) però de sobte em trobo a mi mateixa entrant a un bucle perillós i em dic, "no tinc temps per a monyades", sense saber si aquesta paraula està al diccionari. Em perdoneu.

La setmana que ve estarem debutant a ARCOmadrid, la fira d'art contemporani que té els mateixos anys que jo i que se suposa que és el màxim a allò que les galeries espanyoles poden aspirar a Espanya. Bé, a això i al fet que ens compri el Museu Reina Sofia, no? I el divendres passat en la roda de premsa que es va celebrar a Barcelona, Chiquita Room era una mica el tema d'actualitat, perquè som l'única galeria catalana que debuta enguany. Un col·lega galerista em va dir allà amb molta gràcia: Ja t'han enganyat, eh?

Per a aquelles persones que no tinguin el sistema de les fires d'art molt al seu radar, potser no poden connectar amb aquesta sensació agredolça, però entrar al circuit de fires de primer ordre és una cosa que oscil·la entre la màxima aspiració d'una galeria i una sensació de parany mortal. Tothom qui sap em diu que en començar a participar en fires importants, començarem a vendre de veritat, però també que l'aposta és molt (espero que no massa) arriscada. No sols per la inversió econòmica (no vulgueu saber), sinó pel desgast a tots els nivells i la patacada estrepitosa que pots donar-te si t'equivoques o les coses surten malament.

Amb la intenció de fer les coses no bé, millor encara, acabem d'enviar aquesta nota de premsa, que la meva estimada Tere Vallbona ha confeccionat amb molta dedicació. I ja que estic, us explico que després de donar tres-centes mil voltes de campana i haver revisat cada paraula, la nota se'ns ha escapat amb el cognom del meu estimada Teresa Estapé mal escrit al titular. Pedro Torres s'ha lliurat. I ara que Eduard Escoffet ha ressuscitat a la Maria Barranco d'Almodóvar que hi ha en totes nosaltres, l'alegria màxima i l'atac de nervis s'han fos en un assossegat: "yo no puedo ir a Málaga con esta papeleta, bastante es que soy modelo". Per a tot seguit, pensar en una solució digna i elegant, que els qui ens hem dedicat al periodisme sabem de què va això de ficar la pota al titular d'una nota de premsa.

Per la resta, totes felices. Amb els seus noms i cognoms, a mi em donaves dos. I mentre penso a canviar-los d'ordre per diferents raons, us parlo sobre els projectes que presentem la setmana que ve a ARCOmadrid (tant de bo ens puguem veure allà) i algunes altres cosetes d'interès.
👉 “Forget Me Not” era una inscripció habitual a la joieria anglesa de dol i Teresa Estapé titula així el seu projecte, en el qual explora com s'ha silenciat la mort així com la impossibilitat de transitar el dol en la societat contemporània. La pràctica de Teresa combina la joieria, la instal·lació, el vídeo o la fotografia, i en aquest projecte conjuga les quatre disciplines, a partir d'una recerca històrica sobre la joieria fúnebre dels segles  XVIII i XIX a Anglaterra, durant el seu apogeu amb el dol de la reina Victòria, període en el qual va haver-hi una enorme demanda d'atzabeja, el mineraloide de color negre que es feia servir per a confeccionar aquestes joies.

El projecte consta de dues part. Per una banda, l'artista fa una revisió contemporània d'un parure o conjunt de joies en autèntica atzabeja de Whitby (Anglaterra), considerat el de major qualitat de tot el món, treballant a mà cada peça amb tècniques de lapidació i modelatge. Les joies es presenten en una vitrina de vidre i ferro lacat, la superfície del qual està calefactada a la temperatura del cos humà, com a símbol de la pèrdua de la seva funció a la vida contemporània i com última oportunitat per a visibilitzar el dol.

Com a contrapunt, el vídeo i les fotografies de la sèrie “Blandness” simbolitzen l'origen de totes les coses possibles. Inspirada en el pensament i l'estètica xinesa, aquesta sèrie considera les nocions d'insipidesa interpretades pel filòsof François Jullien, a través de les quals l'artista aprofundeix en com allò inípid o insuls no és indicatiu de manca, sinó que ofereix l'oportunitat d'una tabula rasa que rebutja la categorització i ofereix totes les possibilitats.

 
👉 Per altra banda, el meu també estimat Pedro Torres presenta un projecte que tracta la fascinació humana per comprendre el temps des del moviment i el rastre, i que està format per una videoinstal·lació i una sèrie d'11 peces emmarcades, a partir de fotografies, il·lustracions, textos, paper marbejat i filtres fotogràfics.

Els moviments, tant dels astres com de les partícules, deixen un rastre o empremta a escala macrocòsmica o microscòpica i Pedro registra aquest moviment del pas del temps mitjançant la videoinstal·lació "Gira rascando, decae flotando", que combina dues capes de projecció i un filtre fotogràfic en moviment. Sobre un enregistrament de partícules subatòmiques travessant una càmera de boira, es projecten diapositives generades manualment amb un fòssil gratant un full d'acetat. El que es veu és el rastre que deixa el moviment d'aquestes partícules en interactuar amb altres en l'espai.


Amb la sèrie "grapto—grafo", l'artista reuneix textos, il·lustracions d'anatomia, astronomia i organismes, extretes de llibres antics, a més d'imatges de formacions minerals i cèl·lules humanes, combinats amb papers marbejats i filtres fotogràfics. Cadascuna de les 11 peces emmarcades es fixa en determinats elements que giren, generen moviment i deixen un rastre, com les òrbites o algunes cèl·lules humanes.
 
👉 La vida segueix el seu curs en altres ordres i aquest dijous 16 de febrer a les 19 h., Eduard Escoffet celebrarà una altra performance, aquesta vegada a The Green Parrot (Vilamarí, 57), com a part del programa d'activitats de la seva exposició Creixement i decreixement d'Howard Roark, que acollim actualment entre els dos espais.

"Cronologia" es presentarà a la sala del fons de The Green Parrot i és una performance de nova creació que inclou la participació d'alguns convidats i cassettes sobre arquitectura i veu. Podeu inscriure-us enviant un mail a hello@thegreenparrot.org

Per a aquelles persones que no vau tenir la sort de presenciar "Extinció", l'anterior acció que Eduard va presentar en Chiquita Room fa dues setmanes, l'artista ens brinda generosament el text de la performance que va dur a terme amb la Míriam Cano. És meravellós. Sembla que encara sento els ocells cantant. Espero que ho gaudiu.
 
🐦 Avui m'acomiado amb un poema de Raymond Carver, en un dia assenyalat per a l'amor. I per a totes aquestes persones que en la distància estimen i que escriuen cartes d'amor i que fan el que poden amb les seves frustracions per no saber com estimar millor, com estimar-se a si mateixes, com mostrar-se amorosament a les altres. Que només faci falta tornar a col·locar-se a la casella de sortida, on totes les coses són possibles.

Suposem que dic estiu,
escric la paraula «colibrí»,
la poso dins d'un sobre
i la porto pujol a baix
fins a la bústia. Quan obris
la carta recordaràs
aquells dies i quant,
fins a quin punt, t'estimo.


Molts crítics suposen que Hummingbird (dedicat a la poeta Tess Gallagher, segona esposa de Carver) va ser escrit al final de la seva vida, quan sabia que estava morint. Cap a 1987, quan estava en plena expansió de la seva carrera (era col·laborador habitual del New Yorker i de la revista Poetry de Chicago, les seves històries eren candidates a premis com el Pulitzer o el National Book Award), Carver va sofrir diverses hemorràgies pulmonars i se li va detectar un tumor al cervell. Va morir l'agost de 1988, als cinquanta anys.


Amb amor,  
Chiquita

💌 Si t'ha agradat llegir, pots reenviar aquesta carta.

📅 També pots xafardejar misivas anteriores

📌 Si encara no t'has subscrit, pots fer-ho aquí

 

🗝️ Política de privacitat i ús de llenguatge inclusiu

T'enviem aquesta carta perquè t'has subscrit en algun moment o perquè pensem que pot interessar-te. Si no és així, si us plau revisa la teva subscripció. En relació a l'ús del llenguatge inclusiu, aquí tens més informació.


 
Facebook
Facebook
Instagram
Instagram
Vimeo
Vimeo
Spotify
Spotify
Copyright © 2023 Chiquita Room