Estimades persones,

Gairebé una setmana després de la celebració d'ARCOmadrid, ara puc treure el cap per aquí per a compartir l'aftertaste del que sento ha estat el nostre gran debut chiquito a la primera fira d'art contemporani a Espanya. En aquest moment, cansada i una mica accelerada encara, estic profundament agraïda i l'alegria és total. La rebuda dels projectes ha estat fantàstica, ens han arribat moltes felicitacions, hem tingut molta repercussió mediàtica, hem atret l'atenció de la reina i el rei, entre altres personalitats, i hem fet vendes, és a dir que el balanç és molt positiu.

Els projectes Forget Me Not, de Teresa Estapé, i Gira rascando, de Pedro Torres, han estat celebrats, en gran mesura gràcies a la seva entrega i dedicació (gràcies de tot cor!). L'estand se sentia equilibrat, tant en fons com en forma, i moltes de les persones amb les quals hem compartit han vist la intenció curatorial darrere de la proposta. El que més feliç em fa és saber que altres tantes han percebut destil·lat l'estil i el propòsit de Chiquita Room en el context d'una gran fira, amb el difícil que és abstreure's per a parar atenció i amb la quantitat d'estímuls amb els quals competeix una galeria (i no diguem una obra d'art) en un escenari com és IFEMA. Per això, les paraules de Miguel Ángel Hernández a El País m'emocionen, perquè en un paràgraf resumeix i reconeix el treball d'una artista com Teresa. O aquestes altres de Carolina Ciuti, respecte al projecte de Pedro en exibart.
 

Els sentiments oposats de la meva última carta continuen tenint el seu lloc, però sóc molt conscient, com dic aquí en la tele, que estar a ARCO és el millor que ens podia passar. Abans que succeís, una gran professional per la qual sento molt respecte i estima em deia que no sabia si donar-me l'enhorabona o el condol, i sé que això no serà camí per un camp obert, que exigeix paciència, perseverança, estar alerta, però també sé que no hi hauria una altra manera d'honrar aquesta habitació, ni de fer-la sostenible. No hi ha manera de seguir endavant, com diu una que jo em sé, si no és movent el vesper. Perquè si no es mou el vesper, és molt fàcil diluir-se en aquest món saturat, veloç, voraç. I entenent la importància de ser lleial al caràcter i essència de les coses, entenc també la importància de participar als fòrums on pot apreciar-se i valorar-se el que aquí es cou. "A un ruc li feien bisbe i plorava", diuen a la meva família. Jo amb donar-li a aquest projecte i els seus artistes el que es mereixen, em dono per satisfeta.

En el poc temps que ens va donar a sortir de l'estand o recuperar forces per a la jornada següent, la setmana passada a Madrid vam poder gaudir d'algunes grans perles, com la visita a l'exposició de Juan Muñoz a la Sala Alcalá, les Conversations d'Ivorypress (especialment vaig gaudir l'intercanvi entre Christian Marclay i Yuval Etgar), o la mostra de Xabier Salaberria al CA2M (sembla que torna l'escultura basca amb tota la força). Ara estem de tornada a Barcelona i aquí continuen passant coses importants. A continuació, un parell d'elles.
 

👉 Entrem a la recta final de l'exposició "Creixement i decreixement de Howard Roark", el projecte d'Eduard Escoffet que presentem en col·laboració amb The Green Parrot i que pren el personatge de ficció d'Howard Roark, protagonista de The Fountainhead (1949), per a reflexionar sobre l'arquitectura, els límits de la vida humana i el llenguatge com a tecnologia que sustenta els mites del capitalisme i ens allunya de la realitat.

L'exposició està dividida en dos capítols i formada per quatre instal·lacions sonores i una edició, repartides entre els dos espais. Amb motiu de la clausura del projecte, el proper dijous 9 de març, a les 19 h., l'Eduard ens ofereix la performance-itinerari, Deriva, una acció de nova creació que es realitzarà a peu, començant a The Green Parrot (Vilamarí, 57) i finalitzant a Chiquita Room. A l'acció participarà Ruben Ametllé (Ruben sense accent) i les dues exposicions estaran obertes, amb el que és l'ocasió perfecta, i una de les últimes oportunitats, per a gaudir del projecte complet.
 

👉  Amb la primavera donarem pas a un nou capítol de la programació de Chiquita Room i em fa molta il·lusió anunciar "Abismes", la pròxima exposició individual d'Isabel Banal que inaugurem el 22 de març. Els seus orígens rurals i el seu vincle amb la naturalesa impregnen tota la seva obra, igual que la poesia, una pràctica sistemàtica, el color blanc o les "sensacions de coses mínimes", evocant a Fernando Pessoa.

Després d'haver publicat amb ella El llibre dels passos perduts (2020), com a reflexió sobre el confinament durant el primer estat d'alarma provocat per la pandèmia, i d'haver compartit breument la instal·lació Traginadores a la galeria abans que entrés al dipòsit del Museu d'Abelló, l'any passat vam presentar en Swab la seva obra Pedra Filosofal. Ara la Isabel ens dóna la mà per a recórrer els abismes als quals treu el cap amb valentia.
 

🍷 Avui m'acomiado amb un extracte de "Mil·límetres (Sensacions de coses mínimes)", de l'agitador discret, Fernando Pessoa.

(...) només les sensacions mínimes, i de coses petitíssimes, són les que visc intensament. Serà pel meu amor a allò fútil pel que això em succeeix. Pot ser que sigui pel meu escrúpol en el detall. Però més aviat crec —no ho sé, aquestes coses mai les analitzo— que és perquè allò mínim, per no tenir en absolut cap importància social o pràctica, té, a causa de la mera absència d'això, una independència absoluta d'associacions brutes amb la realitat. Allò mínim em fa venir gust a irreal. Allò inútil és bell perquè és menys real que allò útil, que es continua i prolonga, al pas que allò meravellós fútil, allò gloriós infinitesimal, es queda on està, no deixa de ser el que és, viu lliure i independent. Allò inútil i fútil obren en la nostra vida real intervals d'estàtica humil. Quant de somni i amoroses delícies no em provoca en l'ànima la mera existència insignificant d'una agulla clavada en una cinta! Trist de qui no sap la importància que això té! (...)


Amb amor,  
Chiquita